Vicenç Rovira i Riera ,
aficionat a la fotografia des de fa 10 anys. Ha fet diferents cursos,
seminaris o tallers realitzats a Girona i comarques. Bàsicament
treballa en blanc i negre, procurant controlar tot el procés de
la fotografia: des de que prem el disparador fins que surt la
còpia del laboratori.
És soci fundador de l’agrupació Amics de la
Fotografia de Torroella de Montgrí de la qual és
president i el responsable de les exposicions del claustre de
l’Hospital. Pertany al grup Hidroquinona de Girona L’any
1999 va fer la seva primera exposició al bar Es Toc de Girona i
des de a les hores ha realitzat un total de trentena exposicions entre
individuals i col·lectives.
Paisatges de bales.
Quan s’acaba la primavera ens sorprèn, cada any, el color
groc dels camps de cereals. Més aviat o més tard la
verdor i la frescor dels conreus es transforma en sequera,
acritud…i arriba la sega.
Res a veure amb la sega de fa 30 o 40 anys. Sembla que ara la sega
passa gairebé desapercebuda. Abans les operacions de segar i
batre portaven implícits uns rituals tan aparatosos com
espectaculars. Les màquines com gegants amb l’enorme
xemeneia escopint la palla…El batre a l’era amb els
animals…
Ara, gairebé sense adonar-nos-en, ens entren, també, uns
gegants als camps (segadores d’última generació amb
tecnologia punta) que fan la feina en un tres i no res. Devoren
les espigues, trien el gra de la palla i ens deixen aquests cilindres
enormes que segons amb quins ulls es miren poden semblar tantes coses!!!
Vistes amb ulls de nen, les bales de palla, poden fer pensar en
ogres esperrucats o soldats en formació, ben posats, a punt de
desfilar o bé poden fer pensar en estris preparats per fer-hi
equilibris al cim, o en jocs de botons gegantins i així trenta
coses més…
Veient aquestes fotos ens venen aquests pensaments I molts d’altres.
És fantàstic veure les combinacions que fan amb els
decorats del fons, les bales de palla en són
l’escenografia.
I els primers plans? I els mil dibuixos que fan els filets de palla, junts, apretadets…?
I vistes per sobre, per sota, amuntegades o des de qualsevol perspectiva???
Aquestes imatges ens fan veure els objectes, que de partida són
senzills, quotidians, des d’un punt de vista original, que sobta.
Ens canvia la mirada i amb el seu joc de llums i ombres tenim el
privilegi de veure de nou aquests enormes munts de palla
convertits ens objectes nous, gairebé desconeguts que ens parlen
de solitud o de companyia, de grup o d’individus, …
Podríem dir que estem davant d’uns excel·lents poemes visuals?
Montse Lloveras
